La Vila de Gràcia celebra la seva primera festa popular a l’entorn del 15 d’agost l’any 1817, diada de l’Assumpció de la Mare de Déu, tal i com queda recollit al Diario de Barcelona. Aquesta és la 1a referència escrita que existeix de la festa gracienca a l’agost. No obstant, els graciencs i gracienques, ja celebraven la seva festa patronal des de molt abans, però ho feien el 25 de març, diada de la Mare de Déu de Gràcia, patrona de la Vila.

Carrer Bonavista

Un cop acabada la Guerra del Francès i pacificada la zona del pla de Barcelona, la comunitat monàstica dels franciscans decideixen tornar a la Vila de Gràcia i aixequen el monestir i l’església de Santa Maria de Gràcia i Jesús. L’any 1817 s’instal·len i per primer cop, porten la tradició de celebrar l’Assumpció de Maria de manera festiva amb ofici solemne a l’església i jocs per la canalla i balls de plaça en format d’aplec. Aquesta, fou la primera festa d’estiu a Gràcia. Amb el pas dels anys, aquest aplec de l’Assumpció va anar guanyant actes i popularitat entre el veïnat en detriment a la festa patronal del 25 de març. Aquesta última s’esqueia a l’inici de la primavera, quan encara feia fred i quasi sempre enmig de la quaresma, un temps litúrgic de recolliment, abstinència i rigor poc propici per a la festa. Per aquest motiu i perquè la del 15 d’agost també és una festa en honor a la Mare de Déu (patrona de la Vila), al cap de poques dècades, la festa d’agost passà a ser declarada pel conjunt del veïnat de Gràcia com a la seva Festa Major.

El que començà sent un aplec d’un dia al voltant de Santa Maria de Gràcia i Jesús al cap de pocs anys anà creixent en dies de celebració i en espais de festa. Durant el primer terç del segle XIX, entitats, casinos i associacions privades celebren els seus balls de societat als seus locals en motiu de la Festa Major. El veïnat popular, delerós de festa i ball, decideix convertir el seu carrer o la seva plaça en un saló de ball improvisat tot guarnint-lo amb enramades o d’altres tècniques ornamentals i vegetals. La proximitat a Collserola fa que els veïns i veïnes decorin els seus balcons i carrers amb branques d’arbre, fullatge, canyes, branques de palmera i d’altres elements que tenen una doble funció: ombrejar el carrer per fer festa i decorar l’espai per on ha de passar la processó de la patrona.

Ja l’any 1850 apareix la següent nota al Diario de Barcelona tot convidant a “los vecinos de esta Villa a que adornin el frontis de sus cases los tres días que durarà la fiesta”. La primera referència escrita d’un carrer guarnit no la localitzem fins l’any 1862, descrit com un guarnit vegetal d’enramada elaborat per part del veïnat. Poc a poc, el guarnit de carrers i places es va convertint en el que encara és avui dia, un dels trets més característics de la Festa Major de Gràcia. En arribar a l’any 1888, la societat queda meravellada per tota la transformació i l’onada de canvis que està vivint la ciutat gràcies a l’Exposició Internacional de Barcelona. Aquesta fascinació ciutadana té la seva repercussió directa en l’estètica dels guarnits que adopten a partir de llavors elements que els graciencs i gracienques han vist als palaus firals: domassos, gallardets, escuts, banderes, làmpades de cadenetes i arcs triomfals que han perdurat fins avui dia en les famoses portalades dels guarnits.

Travesera de Gràcia – 1930

Els guarnits vegetals amb tocs sofisticats com domassos, escuts i lluminàries conviuen convertint els carrers i les places en efímers salons de ball per al poble. Durant les primeres dècades del segle XX veiem com arriba als guarnits de la festa major, quelcom que els caracteritza fins i tot avui en dia: les temàtiques. La Vila de Gràcia d’aquell moment és totalment menestral. Entre el seu veïnat hi proliferen guixaires, paletes, fusters, modistes, sastres i tot un seguit de professions que aporten el seu saber fer a la festa major del seu carrer. D’aquesta manera i gràcies a la imaginació de tot el veïnat, per una setmana, els carrers i places de Gràcia es converteixen en fantasies marines, castells medievals, selves ombrejades o d’altres paratges exòtics. La competició per tenir el carrer més ben decorat fomenta la participació entre el veïnat que ajuda a que a principis de segle XX es puguin comptabilitzar prop de 100 trams de carrers i places guarnides.

Ramon y Cajal – 1935

En paral·lel a aquesta vitalitat associativa i cultural, per festa major arriben a Gràcia un dels fenòmens que durant dècades va caracteritzar la festa gracienca: els envelats. Des de finals del segle XIX fins als anys 70 del segle XX, les places gracienques s’omplen d’envelats. Aquestes construccions efímeres, basades en el coneixement popular de l’ofici mariner va saber utilitzar veles, cordes i politges per aconseguir grans espais diàfans, sense cap columna al mig. Aquesta grans espais per a fer celebracions i festes s’aconseguia gràcies a la tensió des de l’exterior que proporcionaven les antenes de fusta i un elaborat engranatge de cordes i politges. Aquests envelats eren decorats interiorment pels “adornistes” que llogaven llotges, cortinatges, catifes, rams de flors, entarimats, làmpades d’aranya i tot un seguit d’elements que convertien les places de Gràcia en exuberants i delicats salons de ball al gust de l’època. Per festa major, a Gràcia es van arribar a aixecar fins a 5 envelats diferents, sent-ne tant populars que la festa gracienca era coneguda popularment com “la reina dels envelats”. Els més populars foren els de la Plaça del Sol i de la Plaça del Diamant, que continuaren la seva activitat fins als anys ’70, sent un dels escenaris per on passaven artistes internacionals dels anys 50, 60 i 70 com ara Antonio Machín, Rita Pavonne, Raphael, Tom Jones, el Dúo Dinámico, els Sirex, els Mustangs, Joan Manuel Serrat o fins i tot Raimon.

La Festa Major de Gràcia de finals del franquisme, tot i tenir una gran vitalitat als envelats, va patir una lenta decadència en nombre de comissions. El que es conegué com “la crisis del 600” no va ser un altre cosa que un profund canvi social en els hàbits, costums i en el lleure del veïnat. L’arribada del televisor a les llars, la popularització de l’estiueig i les vacances, l’inici del regnat dels cotxes als carrers i les voreres i el fort canvi generacional de la dècada dels anys 60 provocà que a finals dels anys 70, només quedessin fent festa les comissions de veïns i veïnes del carrer Puigmartí i del carrer Progrés.

Per sort, l’arribada de la democràcia i la lliure associació es va viure com una festa de reconquesta cívica i festiva del carrer per part de la ciutadania organitzada. De seguida Gràcia va veure com les comissions de veïnat tornaven a guarnir places i carrers reivindicant la identitat i la catalanitat d’aquesta festa tradicional. En paral·lel a aquest creixement de comissions, la Vila de Gràcia viu un moment d’expansió i forja dels seus elements identificadors a través de la cultura popular. És en aquest context que es creen els gegants de Gràcia, el Drac i les primeres colles de foc iniciant així un període de construcció d’un seguici propi per a la Vila que ha arribat fins als nostres deis i que com no pot ser d’altra manera, viu els seus dies més intensos durant la setmana de festa major.

A finals dels anys 80 i principis dels 90, l’estètica del guarnit torna a viure canvis considerables. Els carrers i les places es segueixen guarnint amb temàtiques concretes però els materials que s’empren per fer-ho són diversos. Arriba el boom del plàstic i la reutilització de materials. Ampolles de plàstic, bricks de llet, càpsules de cafè, oueres, llaunes, taps de suro i tot tipus de material reciclat, gràcies a la imaginació i la creativitat de festers i festeres es transformen en flors, animals, peixos o altres elements que conformen el guarnit. Aquest tret característic s’ha mantingut fins avui dia com a senya d’identitat i convertint la creativitat i la transformació en sinònim de Festa Major de Gràcia.

El segle XXI arriba a la història de la festa regalant un moment importantíssim com és el de les celebracions del Bicentenari de la Festa Major de Gràcia (celebrat entre maig de 2017 i maig de 2018). Aquestes celebracions accentuen l’interès de la comunitat festera en la recerca dels orígens, l’estudi i anàlisi del passat i les tradicions i la consegüent patrimonialització de la festa que es cristal·litza en exposicions, publicacions, taules rodones, conferències i creació de documentals. La Festa Major de Gràcia actual treballa i troba el seu sentit en mantenir un model festiu i associatiu característic de la Vila tot i els reptes d’existir en una ciutat cada cop més anònima, global i distant. La festa vol mantenir viu l’esperit veïnal del territori teixint vincles entre la població a través de la cultura popular. Potser per aquest motiu, la festa actual treballa i posa l’accent en tot allò més social: en la inclusió, en l’associacionisme, en el veïnat, en les xarxes de suport mutu, en la lluita per l’erradicació de qualsevol violència masclista o lgtbifòbica, en el treball en xarxa entre entitats, associacions i col·lectius de capacitats i edats diverses, en la lluita contra la solitud no desitjada i en la sostenibilitat. Serà el torn de les historiadores i folkloristes del futur estudiar i analitzar la Festa Major de Gràcia del present.